noemí guillem planella

presentació

2009-12-31T16:32:00.005+01:00

Sóc Noemí Guillem Planella i des de 1998 exerceixo com a periodista. En aquest web recullo tant la meva experiència professional com els estudis que he cursat així com d’altra informació d’interès, sempre dins l’àmbit de la comunicació. Ve a ser un curriculum vitae on també s’hi poden trobar alguns dels articles d’opinió que he escrit per a revistes i diaris o alguns dels directes i reportatges que he elaborat per la televisió pública catalana. Espero que tot plegat serveixi com una petita mostra de la meva feina, dels meus interessos, dels punts forts i dels febles, de les aptituds i de les mancances....Una mostra que s'anirà revisant i actualitzant a mesura que calgui.

Referències

2009-12-29T12:45:00.005+01:00

Diari digital MC
Albert Serrano García, 937 612 240 - 617 945 380

TV3 Barcelona
Sant Joan Despí
Director Recursos Humans: David de Abásolo, 934999333
Societat: Virgínia Martí, 934999324

Memorial Josep Barceló
cap organització: Santi Barrera, 691 825 042

TV3 Girona
cap delegació:
Isabel Pasqual, 972 220 226

Intervideo SL
Gerent: Josep Nogué, 972 211 097

De Vacances
TV3 BCN
Mònica Huguet: 934 999 333

Canal Parlament
cap protocol:
Josep Escudé, 933 046 500

Televisió de Blanes
directora:
Eva Palau, 972 351 717

Ràdio Blanes
directora: Joanna Fernández, 972 352 250

Altres coneixements i habilitats

2009-12-29T12:39:00.003+01:00

Coneixements i habilitats avançades d’ofimàtica

Coneixements i habilitats a nivell professional com a càmera de rodatge i de plató així com en edició i postproducció de la imatge (amb diferents programes com Natural News, Adobe Premier, etcètera)

Coneixements i habilitats a nivell professional en el disseny i gestió de pàgines web i de weblogs així com en l'ús d'internet en general

Coneixements i habilitats avançades en disseny gràfic, maquetació, fotografia i gestió de la imatge (programes de retoc de la imatge com photoshop, etcètera)

Carnet de conduir B1. Vehicle propi

Estudis, formació i idiomes

2009-12-29T12:33:00.003+01:00

1998/99-2002/03: Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

2008-2009: Curs disseny i gestió de pàgines web i webblogs. Impartit pel blogger i webmaster professional Albert Serrano García (Malgrat de Mar).

2006: Seminari de comunicació institucional i d’empresa: “com dissenyar un pla de comunicació, la comunicació de crisis i l'aplicació de la política comunicativa” impartit pel Col•legi de Periodistes de Catalunya.

2004: Seminari “drets de la infància i el seu tractament als mitjans de comunicació”, organitzat per la Fundació Olof Palme dins la Universitat de Barcelona (UB).

2001-2002: Periodisme especialitzat en literatura. Cursat dins la UAB.

2001-2002: Curs “cultura de pau i gestió de conflictes”. Impartir per la Càtedra UNESCO dins la UAB.

2000-2002: Curs de ciències polítiques, funcionament de les administracions públiques i relacions entre institucions. Dins la UAB.

2000-2002: Curs de gestió de la comunicació empresarial i institucional. Dins UAB

2000-2001: Periodisme especialitzat en cultura. UAB.

-Idiomes:

Català (nivell D), idioma matern

Castellà, d’ús habitual

Anglès (nivell First Certificate, cursat al Servei d'Idiomes Moderns de la UAB)

Italià, domini parlat i escrit (cursat dins l’ensenyament reglat)

Francès (nocions bàsiques)

Experiència

2009-12-29T12:24:00.007+01:00

2008-actualitat: direcció del diari digital MC (www.malgratconfidencial.com). Tasques de direcció, de producció, de redacció, locució, càmera, edició de vídeo, tractament de la imatge (fotografia), disseny gràfic, gestió web, tasques comercials, disseny de campanyes publicitàries i de màrqueting, rodatge, edició i postproducció d’espots televisius.

2004-2009 (períodes discontinus, en qualitat de personal interí amb oposicions superades) : ENG (Electronic News Gathering) per informatius de Televisió de Catalunya. Tasques: producció, redacció, locució, càmera de rodatge i de plató, edició de vídeo, directes-presentació.

2008 i 2009: Cap de premsa per al Memorial Josep Barceló (2008 i 2009). Tasques: elaboració, aplicació i seguiment del pla de comunicació, producció, relació amb els mitjans de comunicació, redacció cròniques, notes de premsa i reportatges, locució, càmera, edició de vídeo, tractament de la imatge, tasques de màrqueting, presentació de rodes de premsa i altres actes.

2003-2006: ENG per Intervideo SL, productora de televisió que treballa per TV3 per informatius i programes. Tasques: producció, redacció, locució, càmera de rodatge i de plató, edició de vídeo, directes-presentació, elaboració i aplicació de projectes per a la secció de Programes de TV3.

2003-2005: Producció, redacció i muntatge pel programa De Vacances de TV3 Tasques: producció, redacció, locució, càmera de rodatge i de plató i edició de vídeo.

2003-2004: Producció, redacció i muntatge per Canal Parlament i pel programa El Parlament dins la productora Intervideo. Tasques: elaboració i aplicació del pla de treball, producció, redacció, càmera de rodatge i edició de vídeo.

2002-2007: ENG per Televisió de Blanes i per Ràdio Blanes (feines temporals–períodes d’eleccions,substitucions. Tasques: producció, redacció, locució, càmera de rodatge i de plató, edició i post-producció de vídeo.

2002-2003: Programa Fora de Joc de Televisió de Blanes i Ràdio Blanes. Tasques: producció, redacció, locució, càmera de rodatge i de plató, edició i post-producció de vídeo.

1998-2003: Articulista de diverses publicacions periòdiques d’àmbit local (Recull, Actual, etcètera). Tasques: redacció articles d’opinió i informacions periodístiques.

1998-2000: Cap de premsa del club Blanes Futbol Sala. Tasques: relació amb els mitjans de comunicació, redacció cròniques i notes de premsa, presentació d’actes.

Dades personals

2009-12-29T10:14:00.006+01:00

Nom:
Noemí Guillem Planella

Adreça:
Blanes , 17.300, Girona

Telèfon:
650 220 766

Correu electrònic:
noemiguillen(arroba)hotmail.com

Data de naixement:
13 de gener de 1980, Blanes (Girona)

Sant Jordi 2009

2009-01-08T11:05:00.000+01:00

Nits Clares

2009-01-08T10:58:00.000+01:00

contra la prostitució al carrer

2009-01-08T10:47:00.000+01:00

trinxen Pinya de Rosa

2009-01-07T11:19:00.000+01:00

acrobàcies urbanes

2009-01-07T11:10:00.000+01:00

Canviar el món

2007-02-05T19:37:00.000+01:00

No sóc d’aquelles que se’n van a l’Índia o a Sudamèrica a col•laborar amb projectes de desenvolupament. Respecto la gent que ho fa i, fins i tot, n’admiro a molts. Però jo prefereixo una altra via: actuar sobre l’entorn més immediat (que també li fa bona falta). Crec que això és molt més efectiu. Sens dubte, coneixem molt millor les necessitats i els problemes de la família, dels amics o dels conciutadans que les de la gent de l’altra punta del món. I és evident que tenim més eines per influir sobre el nostre entorn més directe que sobre la política internacional o la macroeconomia. De fet, aquest és el principi de les ONG’s que millor funcionen: fer petites accions, però estratègiques perquè el triomf d’alguns membres d’un poble, s’extengui a tota la comunitat i després, qui sap, si a tot el país. Saben que si llences de manera decidida una pedra a l’aigua, al seu voltant hi neix un cercle i un altre i un altre....tot de cercles concèntrics que poden fer canviar el rumb del món. La incoherència rau en què molts apliquen aquest raonament a la “cunxinxina” (que ja està bé), però se’l desen al calaix quan són al seu poble.
Ja fa molt temps que sóc conscient que la meva felicitat depèn de la dels que m’estimo. Fa una mica menys que sé que l’alegria dels companys, dels veïns d’escala, de qui et ven el pa o et talla els cabells també m’ajuda. I encara fa un xic menys que sóc conscient que aquest efecte també es produeix a l’inrevés.
Des que sé tot això, intento cada dia llençar la meva pedra a l’aigua. Ho faig enfocant la meva feina com un servei cap als que me n’ofereixen tants altres a mi, sent honesta, lloant els encerts i denunciant les injustícies, donant un somriure als que trobo aquí i allà, disculpant-me i perdonant, traient les urpes davant allò que s’ho val i demostrant-los als meus que els estimo.
Hi ha dies que me n’oblido de fer-ho, però, les bromes de les noies del súper, la trucada d’una amiga o els petons de la meva mare em tornen – de seguida- a posar al meu lloc. I és que la revolució comença per un mateix. Si no ho tenim clar, és impossible canviar res de res.

Absències

2007-02-04T19:33:00.000+01:00

Al voltant de la taula parada de festa s’hi respira tristor. Ens mirem els uns als altres, encara de peu, sense saber quin lloc hem d’ocupar. El pare ens reparteix: tu, seu aquí. Tu, posa’t al meu costat... Mentrestant la mare va i ve de la cuina, portant plats que vessen de menjar. L’àvia, l’ajuda i prohibeix que els altres fem el mateix. Ja asseguts, un brindis, un Bon Nadal i comencem l’àpat. Parlem i omplim gairebé cada segon, però -és inevitable- de tant en tant hi ha algun descuit de silenci. Llavors els ulls s’abaixen cap al plat per evitar ser descoberts i neguitejar els altres. La mare retira els cabells de la cara a la germana i els hi posa darrera l’orella: “que no t’agrada?” “No, ja saps que no”, li respon ella sense miraments. Aquesta frase tant habitual ha sonat estranya, com si volgués dir alguna cosa més. N’hi ha hagut prou perquè la mare es decideixi a aixecar la mirada de la taula i a delatar els seus ulls humits. Com si fos el trencament d’una treva, un a un tots anem fent el mateix. El pare i l’avia s’agafen la mà. El gendre passa el braç per sobre la filla i dóna un petó a la galta de la mare. La germana li’n fa un altre i estreny el braç al seu xicot.
“És que per Nadal encara es troba més a faltar els que ja no hi són”, diu la mare.
Amb els torrons esquitxats de llàgrimes, el pare s’aixeca i proposa un altre brindis: “pels que ja no hi són. Us estimem i us trobem a faltar”. Aixequem les copes, bevem un glop de cava, ens abracem i ens diem com en som d’importants els uns pels altres.
El pessebre, l’arbre, les llums, la taula parada de festa i al seu voltant massa cadires buides. Per molts ornaments que hi posem, el Nadal, com el món, és més trist que alegre.

Confiança

2007-02-03T19:26:00.000+01:00

Encara que no ho sembli, la confiança és el sentiment predominant en les relacions humanes. Fa possible que el món giri. Cada dia fem centenars d’actes de fe. Alhora, en recauen centenars sobre nosaltres.
Quan baixem a esmorzar, el cambrer ens serveix refiant-se que després li pagarem. Pugem a l’autobús pensant que avui també s’aturarà a la nostra parada. La dependenta ens dóna la bossa abans que li paguem. Deixem entrar a casa el noi que ens ha de reparar l’ordinador sense cap sospita. Paguem el que ens diuen per la feina que hem encarregat perquè sabem que és just. Alhora ens esmerem en fer la nostra bé pensant que després ens pagaran per haver complert.
Demanem favors i en fem, ens ajudem, ens estimem, ens respectem, ens admirem i aprenem els uns dels altres. Creiem el que ens diuen i ens creuen. Fem confessions i guardem secrets.
Petits o grans actes de confiança que fan possible viure en aquest món, sovint tant salvatge. Sense ells, res rutllaria. Seria un tots contra tots, l’apocalipsi.
Per això dóno les gràcies a totes aquelles persones que cada dia es refien de mi i a totes aquelles de les que a diari em refio i no em deceben. En canvi, menyspreo les que traeixen la bona fe. I no parlo només dels grans delinqüents, sinó també d’aquells que fan “petites malifetes”.
Crec que la llei ha de ser duríssima contra qualsevol que es burla i s’aprofita de la bona gent. Trobo immoral els consells d’alguns contra la crisi: “apunta’t al sinpa”. Giro l’esquena als que es vanaglorien d’haver enredat algú. Em fa fàstic la gent que contracta productes i serveis sense cap intenció de pagar-los. Escupo sobre les sangoneres que viuen de l’esforç i la humanitat dels altres. Maleeixo els caradures que es riuen de la bona fe, dels valors, de la confiança i de l’amistat.
Em sembla que cal mà dura. Per part de tots. M’agradaria que -tal i com es fa en altres països- féssim el buit a aquest tipus de persones, obligant-les a respectar-nos i a reconduir la seva actitud. Només així, amb el rebuig i el boicot de tota la bona gent aconseguirem que les sangoneres vagin sent cada vegada menys i tornarem a posar la paraula CONFIANÇA en el lloc que es mereix, és a dir, en el centre de les relacions humanes.

Productes de luxe

2007-02-02T19:29:00.000+01:00

Què tenen en comú una terrina de caviar rus i un paquet de compreses? La resposta és que per l’Estat espanyol tots dos són capricis. Per això es graven amb el mateix IVA, del 7%.
De fet, fins fa ben poc el despropòsit encara era més gran. Fins l’any 2003, les compreses i els tampons suportaven un IVA del 16%, el més alt que existeix. Després de les reiterades denúncies d’associacions de consumidors i de dones, es va decidir rebaixar-lo. Una mesura que va costar de prendre ja que fins llavors les arques de l’estat ingressaven uns 42 milions d’euros cada any només pels impostos aplicats sobre aquests productes d’higiene íntima. Cal dir, però, que en realitat pràcticament no hem notat aquesta rebaixa ja que, casualment, els fabricants van decidir apujar el preu de les compreses, cosa la qual -en aplicar-se l’IVA com un percentatge sobre el preu del producte- compensava una mica l’estat.
Quan el PSOE va argumentar el perquè de la proposta de rebaixa va qualificar les compreses i els tampons de “productes de primera necessitat”. Segurament sense parar esment a l’estrany significat que Espanya dóna a la qualificació “de primera necessitat”.
En realitat, però, aquests articles mai s’han considerat com a bàsics. I és que el grup de productes "de primera necessitat" és molt reduït. Es tracta, bàsicament, dels ous, la llet, les hortalisses, la fruita, la verdura i la barra de pa. Aquests aliments no estan exempts de l’impost sobre el valor afegit però es graven amb un tipus reduït, del 4%. Estranyament, dins aquesta categoria també s’hi inclouen coses que no garanteixen la supervivència com les revistes, els diaris o els llibres.
En canvi, altres aliments obligats en qualsevol dieta més o menys saludable suporten un IVA major, del 7%. És el cas del peix, la carn, l’aigua embotellada o els pans especials (com l’integral o el sense sal). Se’ls grava igual que el ja mencionat caviar rus o que als refrescos. De fet, en aquesta categoria hi ha la immensa majoria dels aliments.
Finalment, hi ha l’IVA del 16% que recau per igual en productes tan diversos com una ampolla de brandy o un paquet de bolquers. La majoria del que trobem en la secció de drogueria, fins i tot una senzilla pastilla de sabó, es grava amb aquest impost.
Crec que aquesta breu exposició ja és suficient per fer-se a la idea de la tacada de diners que van directament des del nostre cistell de la compra a les arques de l’Estat i del poc sentit comú que tenen els nostres polítics. És cert que no saben com alleugerir-nos el pes de la crisi? De veritat que no tenen eines per incentivar el consum? I, que m’expliquin: No és més necessària una pastilla de sabó que una bossa de llaminadures? Per què la fruita es considera de primera necessitat i la carn no? Per què els bolquers es graven més que una ampolla de vi? Per què el govern demana a Europa que li deixi baixar l’IVA dels CD’s en comptes d’eliminar el d’un aliment tan bàsic com el pa?
Un cop més ratifico que ens prenen el pèl. Baixar l’IVA ens ajudaria a arribar a final de mes, però per l’Estat resulta car. I és que només per la rebaixa de l’impost en els productes d’higiene femenina ha deixat d’ingressar més de 20 milions d’euros cada any. Si ho fes amb altres articles és evident que les reserves espanyoles se sumirien –com la resta de mortals- en la crisi.

el sexe dèbil

2007-02-01T09:06:00.002+01:00

La pàgina de successos em sacseja. Al meu costat, darrere un cafè, un home també la llegeix, però el seu rostre no mostra res: ni sorpresa, ni ràbia.
Algú va dir que som animals de costums. Com a tals, la repetició ens fa sentir segurs i el canvi ens provoca neguit. Només allò inesperat ens fa reaccionar, aguditzar els sentits, sortir dels nostres automatismes. Per això l’home del costat no s’indigna mentre fulleja el diari. Segur que per això jo mateixa puc acabar-me el que hi ha al plat, empassant-me alhora els informatius. I que hem de fer? Es tracta únicament d’un necessari mecanisme d’autodefensa.
De vegades, però, una d’aquelles ja tan interioritzades catàstrofes et colpeix. Segurament perquè et resulta més pròxima –física o anímicament- i, llavors, com per art de màgia, recuperes la consciència i comences a fixar-te en tota referència en connexió amb el cas. A tall d’exemple: una noia amb qui fins fa ben poc anaves a classe és violada i assassinada en un barri barceloní. A partir d’aquí totes les notícies amb víctima femenina et criden l’atenció i constates que “víctima” no és una paraula femenina perquè sí.
El cas de la noia de la teva classe violada, assassinada i ignorada pels veïns –tot i els seus crits de tragèdia- em fa recordar que jo també sóc una dona, que sovint vaig sola quan ja és de nit i que he passat por perquè algun depravat em perseguia vomitant babositats. Em fa recordar que gairebé totes hem tremolat només pel fet de ser dones.
A més d’atacs diaris disfressats d’admiració (presents tant al carrer com a la televisió, tant al lloc de feina com a la discoteca) hi ha la Violència en majúscules. I és que els maltractaments tenen mil-i-una formes que no sempre són dignes de la pàgina de successos. És clar que també tenen víctimes masculines, però en una proporció molt menor i acostumen a quedar ben lluny de l’aniquilació. Només cal fer una prova: segur que l’home de la cafeteria quedaria ben impressionat si el subjecte passiu del diari fos del seu mateix sexe: “Una dona ha llençat el seu home pel balcó perquè havien discutit”, “Una dona ha destrossat la cara del seu marit amb àcid sulfúric perquè no havia enllestit el sopar a l’hora prevista”, “una dona ha violat un nen verge perquè creia que així es guariria de la SIDA”. Aquests titulars sí que el sorprendrien ja que s’allunyen d’allò habitual.
La Història- aquesta que només ha estat seleccionada i manipulada per homes- recull com a tradicions allò que s’hauria de qualificar d’esclavatge i opressió. I encara que moltes lluitadores hagin sacrificat la vida per canviar-ho i siguem una bona colla- tant de dones com d’homes- els que els ho agraïm, l’actualitat continua fument-nos bufetades.
Molts continuen avesats a escopir sobre les dones i, el que és pitjor, moltes segueixen disposades a aguantar-ho, s’esforcen per justificar-ho i ho transmeten als seus fills i filles. Tornen amb el marit que les pega perquè no saben guanyar-se un sou o perquè no saben estar soles; es culpen de ser assetjades perquè no s’estimen i ho excusen dient-se que aquell dia ensenyaven els turmells; venen favors sexuals perquè les han convençut que és l’única sortida i que no serveixen per a res més; permeten que lapidin (en sentit literal o figurat depèn de l’àrea geogràfica) la seva amiga només perquè algú sospita que es infidel al seu “amo” o eduquen les seves filles en la submissió de les dietes i el maquillatge en pro de trobar un vell ric i als seus fills en la ganduleria i el marahaisme en comptes d’animar uns i altres a desenvolupar-se com a persones autònomes.
En conclusió, que la culpa és de tots: uns per exercir de dominadors, les altres per exercir de dominades i del conjunt per no posar mecanismes eficients que recondueixin aquestes dinàmiques. Per tant, la revolució ha de ser de tots, sinó aquest jou no es trenca.

Totes putes

2007-01-31T19:39:00.000+01:00

Nou dones mortes en mans dels seus marits, parelles, amants o ex-companys. És l’esgarrifosa xifra que l’anomenada violència sexista ha deixat a Catalunya enguany. Darrere no hi ha només nou fastigosos botxins. N’hi ha milions. I és que sota cada insult, sota cada cop, hi ha tota la societat i la seva manera de veure la dona com una cosa, com un producte, com una propietat.
Aquesta nefasta filosofia es comença a inculcar des de l’àmbit familiar, sovint amb accions que ni tan sols es reflexionen sinó que surten d’una manera inconscient. Són molts els pares i les mares que inculquen el sexisme als seus descendents discriminant entre els nois i les noies a l’hora de fer les feines domèstiques, de deixar-los sortir de nit o de valorar les seves aficions. Als mascles se’ls dóna ànims perquè triomfin en el món laboral; les fèmines han de cuidar el seu caràcter i el seu físic per trobar un bon marit que els procuri una vida còmoda.
Existeixen uns rols perfectament definits per a cadascun dels sexes, que frustren i fan molt mal a uns i a altres, que porten conseqüències tan nefastes com que pegar, violar, torturar o assassinar una dona sigui vist per molts com un rampell passional fàcilment comprensible i probablement provocat per la conducta de la víctima.
Sé que sembla passat de rosca, però una cosa porta a l’altra. Ni tan sols educar en la igualtat es prou vacuna contra el masclisme. Les influències són massa fortes: els companys d’escola, el carrer, el món laboral, els mitjans de comunicació... Només cal reproduir una situació real per entendre com n’és de frustrant la lluita contra el sexisme: una mare feminista i treballadora que ha bregat per educar els seus fills en la igualtat, la responsabilitat i el respecte escolta la seva filla de quinze anys. La nena li vol fer entendre que estudiar no li agrada i li acaba confessant que totes les seves aspiracions es resumeixen en casar-se amb un avi ric, passar-se el dia comprant roba de marca i ser portada d’Interviú.

Esclaus del sistema

2007-01-30T19:43:00.000+01:00

Hipoteques per a vuitanta anys per a pisos d’un milió el metre quadrat, vivenda nova a tort i a dret sense reservar espais verds o per a serveis, especuladors venerats per la seva empenta, una irrisòria quota d’habitatge protegit, obres que es feien més ràpid que un castell de cartes i zero iniciatives reals per promocionar el lloguer. Tot plegat una bogeria permesa i fomentada pels òrgans legislatius i de govern. Tothom tirant-se a una piscina que -se sabia- es quedaria ben aviat sense aigua.
Ja ens està bé. Per vendre i comprar fum som on som: la venda de pisos ha caigut gairebé a la meitat. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, a les comarques barcelonines el passat gener es van comprar vora cinc mil habitatges, mentre que el mateix mes del 2007 se’n van vendre gairebé nou mil.
La situació perjudica a tothom relacionat directament i indirecta amb la construcció i venda de pisos: manobres, pintors, lampistes, agents immobiliaris; una llarga llista d’oficis més es poden quedar sense feina i passen a engreixar les ja mòrbides llistes de l’atur.
Tot plegat també repercuteix en els ajuntaments, com el de Malgrat. Molts han fet càlculs i creuen que la crisi de la construcció els suposarà ingressar vora un quaranta per cent menys de diners. I- creieu-me- en la majoria de casos això no farà que els polítics i alguns funcionaris es baixin el sou astronòmic que tenen. On això es notarà és en les inversions per millorar els pobles que gestionen o en els impostos que, de ben segur, ens apujaran.
Conseqüentment tots els que no remenem les cireres serem una mica més pobres i, qui sap, potser fins i tot morosos. Ja són moltes les persones que no arriben a final de mes, que no poden pagar la quota d’aquella hipoteca irreal que van signar amb la il•lusió de poder tenir quatre parets pròpies. I els sous no remunten. Però no patiu: “el capitalisme ofega, però no escanya”. Els “Déus” del Banc Central Europeu baixaran els tipus quan ho creguin oportú i tots tornarem a caure en el mateix parany, a comprar com posseïts sense qüestionar res, com hàmsters donant toms sobre la roda.
No és cert que el problema de la vivenda sigui impossible de solucionar. De solucions n’hi ha, però són polèmiques perquè atacarien alguns dels principis bàsics de l’ultra capitalisme i eliminarien els privilegis d’uns quants que, en realitat, són molts. N’apunto una: prohibir les segones, terceres i quartes residències. Una família (sigui d’un membre o de deu) = una vivenda adequada a les seves necessitats i a un preu just.

Donostia o Benidorm?

2007-01-29T09:18:00.001+01:00

El locutor afirmava que Blanes era el municipi català on més havia pujat el preu de la vivenda en l’últim any. “Les immobiliàries es planten a cada cantonada i els constructors veuen engreixar-se les seves butxaques. El poble creix en pisos, comerços i habitants i va prenent la forma d’una ciutat, d’una segona capital”. Més o menys això deia. El locutor, però, es va oblidar de dir “segona capital però només per a segons què”.
Molta gent de Tordera, Malgrat o Hostalric vénen a comprar i al cinema a Blanes, és cert. Ara bé, quants hi troben una feina fixa? Qualsevol activitat econòmica -al marge del turisme o la construcció- és excepcional. Som molts els que tenim assumit que haurem de fer les maletes per poder treballar en el nostre ofici. Això o sumar-nos a la peregrinació diària cap a la feina de tants blanencs i blanenques.
I és que Blanes no para de créixer i ja és una ciutat en nombre d’habitants. Ara bé no se la pot qualificar així si es valoren els llocs de treball o els serveis que ofereix. Cada cop hi ha més gent que només hi passa les nits o els caps de setmana i que fa vida fora, allà on hi té la feina.
Per grans que siguin, els pobles dormitori no són mai autèntiques ciutats. Qui dubta entre Barcelona o Santa Coloma de Gramenet a l’hora d’anar a estudiar, al metge o al teatre?
La forma d’evitar convertir-se en un descolorit annex de la totpoderosa capital és equiparar el creixement immobiliari a l’oferta de serveis (per tot l’any). Si hi ha més estudiants al nostre poble, per exemple, cal una biblioteca que no inciti a la broma. Si hi ha més persones que es posen malaltes, cal un hospital que doni confiança i, com a mínim un segon ambulatori. Si hi ha més joves cercant feina, cal aprofitar-ho i fomentar la iniciativa empresarial. Si hi ha més consumidors d’oci, cal crear una oferta pel temps lliure variada i atractiva.
No n’hi ha prou amb enlluernadors projectes que acaben frustrats pels “lobbies” de sempre, la indecisió o, directament, la incompetència. Tampoc n’hi ha prou amb les mostres de bona voluntat –sempre quan s’apropa l’estiu-. Ni amb un gran dispendi per exhibir deu dies de focs artificials. Si ens hem d’endeutar, fem-ho, però fem-ho bé. No es poden malgastar els diners reparant els “bunyols” de reformes mal fetes o encarregant estudis, enquestes i projectes per desar-los a un calaix. L’ajuntament ha de ser més responsable amb el pressupost.
Nosaltres triem: un poble fantasma durant l’hivern o una ciutat -una capital per la comarca activa durant tot l’any-. Un poble pels turistes o una vila amb un potent sector turístic. Un poble d’aparador o un gran lloc per viure-hi. Nosaltres decidim: Donostia o Benidorm? (i no parlo de focs artificials).

Qui paga, mana?

2007-01-28T16:57:00.000+01:00

“Qui paga, mana”: vet aquí el malentès lema dels polítics del nostre país. La frase està prou bé, però sovint és mal interpretada. I és que són molts els regidors, alcaldes, diputats, consellers o presidents que s’equivoquen a l’hora de considerar “qui” paga. Un exemple claríssim de l’ús malvat d’aquesta dita és el cas del Teatre Lliure.
El seu futur trasllat a Montjuïc ha provocat, un cop més, una picabaralla entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (a més de tensions d’alt voltatge entre personalitats vinculades amb el projecte). El motiu o, més aviat, l’excusa és el “quant” posava cadascú pel nou equipament. La realitat: el Lliure és vist per la Generalitat com el teatre dels socialistes, el rival directe del Teatre Nacional. I doncs per què l’hauria de finançar?; Els socialistes, alhora, veuen la minsa aportació pressupostària del govern català a la Ciutat del Teatre com un càstig als barcelonins per les seves preferències polítiques i, si bé exigeixen diners, també reclamen un fort poder municipal a l’hora de prendre decisions sobre el nou teatre.
Els socialistes tenen moltes ganes que el Lliure deixi de ser-ho i passi a ser tan esclau com el Nacional. I els convergents ja en tenen prou amb el “partenó de Glòries” i no volen competència. La distorsió del qui paga, mana és, per tant, l’escut d’uns i la condemna de la resta.
Els consellers del govern català creuen que són ells els que financen el Teatre Nacional de Catalunya i que, per tant, ells n’han de marcar el programa i no pas el seu director. Potser per això van desterrar un home fort- com Flotats- que es reivindicava i negava espais pel criteri pseudoartístic dels consellers.
El que el govern de la Generalitat oblida és que qui paga no són els polítics sinó que ho fem tots els ciutadans amb els nostres impostos (i després molts amb la compra d’entrades). Per això tots hauríem de poder accedir al teatre a preus assequibles, sense haver de recórrer gaire quilòmetres i amb una programació per a tots els gustos. Això no vol dir que al Nacional s’hi hagi de fer danses típiques catalanes, sinó que el TNC tingui una línia artística –i no política- determinada, però complementada per l’oferta de la resta de teatres de Catalunya. Unes directrius que sempre hauria de fixar el director i que s’haurien de basar en el mèrit artístic i no en els amics.
Pel que fa a l’ajuntament de la capital, les coses no canvien gaire. El dia 25 del passat mes d’abril, Ajuntament i Diputació es comprometien a augmentar les seves aportacions pel nou Lliure. A canvi, demanaven, entre altres coses, assumir dues vicepresidències en la Fundació del nou Teatre Lliure i la creació d’una comissió artística que assessorés al director d’aquest teatre. És a dir, l’Ajuntament no vol ser menys que la Generalitat i es demana un teatre al seu servei.
Possiblement, doncs, allò que va espantar a Lluís Pasqual s’assemblava força a la soga amb la qual volien escanyar a Flotats: el teatre com la televisió, la ràdio, els Jocs Olímpics o les cargolades no s’escapa dels tentacles dels polítics que el veuen com un joguet més.
La declaració d’intencions del Teatre Lliure de Puigserver –allò d’un teatre no institucional amb vocació de teatre públic- no sembla, doncs, una pretensió massa realista. Això sí és el camí a seguir si es vol deixar de fer passes enrere.
Ja seria hora que les institucions complissin: que assumeixin de forma digna allò que no es pot deixar a la iniciativa privada perquè és d’interès de tots.
A jutjar pels articles i les cartes al director sorgides arran de la dimissió del senyor Montanyès, són moltes les veus que –sense haver estat preguntades- demanen als polítics que deixin de treballar pel partit i que ho facin pels ciutadans als quals representen.

inauguració túnel transfronterer

2007-01-27T18:00:00.000+01:00

irregularitats clínica

2007-01-27T17:40:00.000+01:00

problemes nova C-31

2007-01-27T17:23:00.000+01:00